El centenari Casinet del Cabanyal és ara la seu d’un grup de músics
joves, però durant el segle passat aquest bell i protegit edifici
modernista va ser escenari essencial dels canvis socials de la tortuosa
centúria. Lluita obrera, cooperativisme proletari de resistència davant
dels cacics, contrabandistes que aprenien esgrima, mítings de Blasco
Ibáñez, cau de conspiradors republicans. Un símbol del barri pescador
rebel.
Cada dilluns i dijous l’orquestra de la Societat Musical del Casinet
assaja a l’ampli saló de l’esplèndid edifici del modernisme clàssic, que
dóna als carrers Pintor Ferrandis, Pepe Benlliure i Progrés, al cor del
barri marítim.
L’escriptor i cabanyaler d’honor, Vicent Blasco Ibáñez, un dels
primers actors d’aquest espai, continua mirant sorrut des d’una foto
emmarcada del primer pis. Encara que les belles quinze portes de mig arc
d’estil clàssic que envolten la majestuosa casa estan tancades
rígidament, dins continua havent-hi vida. Els que interpreten i ensenyen
música ací són homes i dones jóvens, hereus d’una tradició que es
remunta al principi del segle XX; en concret, a l’any 1909, que es va
acabar de construir, igual que una altra icona essencial com la Llotja
dels Pescadors.
Al primer pis s’imparteixen classes de música a menuts i a grans, i
unes quantes fotos remotes recorden la llarga història d’aquest lloc.
Alguna cosa deu tenir aquest edifici protegit si, encara al començament
dels anys noranta, la cafeteria, ara tancada, era freqüentada pels
progres valencians com una icona llibertària del vell barri lluitador.
El Casinet és exemple de resistència popular als poderosos i un
símbol del progressisme de les poblacions marítimes. Malgrat que, com
tot el barri, va experimentar la maledicció franquista de la postguerra,
va continuar mantenint el pressentiment dels vells republicans que el
freqüentaven.
En temps del blasquisme es va anomenar Centre Instructiu Republicà de
la Societat dels Pobles de la Mar, i des d’aquests balcons Blasco
llançava els seus mítings. Però sobretot va ser seu de la Societat del
Progrés Pescador, cooperativa pesquera d’obrers pescadors.
La història d’aquest lloc està marcada per la lluita per la dignitat i
la supervivència del barri maltractat. Una història que va des dels
temps de les lluites obreres durant els anys 20 fins a la bullícia
revolucionària de la República, la resistència a la nit franquista i, al
final, la permanència, com un símbol de llibertat, de la centenària
Societat Musical dels Pescadors del Cabanyal. Són ells els que mantenen
viu l’esperit de l’edifici.
L’orquestra de la Unió de Pescadors: l’últim bastió
“En aquest lloc, l’única cosa que queda de social i de cultural
d’abans som nosaltres”, diu la presidenta de la Societat, Mila Parra.
“Som una secció del que llavors va ser una societat sense ànim de lucre
que promou la música i la cultura”. Blasco estaria content en sentir
aquestes paraules, encara que la vella lluita dels proletaris del
Progrés Pescador quede lluny.
“El Casinet és un símbol del progressisme valencià, no en general,
sinó de la consciència i la solidaritat obreres. És la història de la
Societat del Progrés Pescador, una cooperativa que van muntar els
proletaris de la mar davant dels abusos dels amos de les barques, de la
Marina Auxiliadora, que pagaven malament”, assenyala l’investigador
Antonio Sanchis.
“El Casinet m’evoca la permanència, la vida, la font d’alimentació
del món obrer”, afig nostàlgic aquest conscienciós cronista, autor de la
Historia del Cabanyal, siglo xx y un incierto futuro (Javier Boronat Ed., 2009), crònica indispensable de la memòria del llegendari barri pescador.
I aquesta història es remunta al començament del segle xx, a l’època
en què el blasquisme estava en auge i el Casinet, construït per
l’arquitecte Juan Bautista Gonsálvez, era una cooperativa d’alimentació
per als pescadors que hi podien comprar tot allò que necessitaven per a
les barques.
Des del començament va ser un lloc de reunions populars. És l’època
de Blasco i dels seus mítings republicans als nombrosos i amplis balcons
de l’edifici, ara també cegats. Els temps en què l’escriptor es va
posar a viure al xalet de la Malva-rosa i “tots els maçons hi anaven a
veure’l en massa”.
Al Casinet, els que s’hi reunien, “els unia l’idioma de la mar”, diu
Pep Martorell, compilador de tradició oral a les poblacions marítimes.
“Un cau on la gent parlava. Se n’anaven al Casinet a buscar fonts
d’informació i a jugar al truc”.
Blasco Ibáñez, en la seua incessant lluita per l’ideari republicà i
els drets dels obrers, va donar des del principi suport als treballadors
rebels del Casinet, igual que va impulsar el Pòsit de Pescadors,
institució social l’edifici de la qual fins i tot es manté dret, a les
termes Victòria.
“Blasco era un Déu a les poblacions marítimes. Quan va tornar de
l’Argentina, ací el van rebre com l’Esperit Sant. Qualsevol cosa que
feia era aclamada. I el Casinet va ser un dels seus escenaris
preferits”, sosté Sanchis.
El Casinet, durant els anys 30, va rebre el suport del casino
republicà d’El Porvenir. El 1933, la Penya Blasco Ibáñez s’instal·la en
aquest local. En aquesta seu es duen a terme tot tipus d’activitats
benèfiques i socials per pal·liar l’endèmica marginació del barri.
La Societat del Progrés Pescador sorgeix, a principi de segle, “com a
conseqüència de les contínues desavinences entre els armadors i els
patrons de la Marina Auxiliador i els mariners assalariats, que
decideixen independitzar-se i crear una altra societat de pescadors
sense barca pròpia, mariners a sou”.
“De la lluita pels drets del treballador i la seua independència naix
la Societat, com un símbol d’emancipació obrera a les poblacions
marítimes, d’ideologia republicana i amb influències marcadament
blasquistes”, escriu la llicenciada en Belles Arts Beatriz Galindo en el
seu documentat estudi sobre les societats pesqueres i en què “pretén
reivindicar el valor patrimonial, tant material com immaterial, del
llegat sociocultural de les dues úniques societats pesqueres de la mar
de la ciutat de València, la Marina Auxiliadora i el Progrés Pescador”.
Contraban al Cabanyal
Les àmplies façanes i balconades del Casinet trauen cap a tres
carrers emblemàtics del barri, sobretot el llarg carrer del Progrés, que
creua el Cabanyal de nord a sud i que ha mantingut el nom revolucionari
(no, però, el carrer de la Reina, abans de la dictadura anomenat de la
Llibertat). Hi havia a la façana una placa de marbre ovalat que deia:
Penya Republicana Federalista. President Vicent Blasco Ibáñez, que va
desaparéixer, segons conten els més vells del lloc.
Els estudiosos del Marítim recorden que sempre va ser un lloc de
reunió de progressistes. La història d’aquest indret també té caires
aventurers, com les classes d’esgrima que s’hi impartien als pescadors
en temps del contraban per a poder defendre’s durant les seues
singladures per les costes d’Orà o de Tànger.
Els pescadors, contrabandistes per necessitat, que s’embrancaven de
vegades en baralles per les costes africanes, necessitaven saber
esgrima. Encara als anys quaranta, per a molts el mitjà de vida al
Cabanyal era el contraban. El barri s’anomenava “la petita Rússia”. El
franquisme tenia tírria a València i, sobretot, a aquest barri que va
quedar destrossat en un 25 % durant la Guerra Civil, per no parlar de
les riuades devastadores del 1949 i del 1957.
Als anys quaranta, les dues societats rivals, la Marina Auxiliadora i
el Progrés Pescador, es van unir en una única confraria de pescadors,
que ara llangueix davant de la industrialització creixent del port
valencià.
Però el Casinet resisteix gràcies a la seua societat de músics. Una
foto immensa en color sépia de Pascual García, el primer mestre de
l’orquestra, se situa davant deles petites aules de música. S’hi senten
els trombons i els clarinets, s’hi celebren setmanes culturals, s’hi
convida les escoles del barri, els professors hi fan concerts didàctics…
Però els músics no estan satisfets del tot. La vella cooperativa, que
hui és societat musical, continua reivindicativa. Els socis demanen un
auditori per a les cinc bandes que té el Marítim. No comprenen la
infrautilització del teatre El Musical, al Canyamelar, que seria òptim
per a les bandes, els concerts de les quals serien un rent cultural per
al barri, i que espuris interessos immobiliaris volen desunir. O les
naus de Heineken, infrautilitzades.
Amb tot, el vell edifici del Casinet, amb els seus cent cinc anys a
collibè, continua donant faena. Les quinze portes tancades del local
clamen al cel i, no obstant això, arrogant, dreça la seua cúbica mola
modernista com un monument a la resistència urbana, enfront dels que
volen destrossar la història destruint el barri.
Fotos