La flota pesquera del Grau, en perill pels projectes de privatització del port de València
Abelardo Muñoz/El País
La Confraria de Pescadors del port viu una lenta agonia des de fa
anys. La secular flota pesquera del Grau, dels pobles de la mar, minva
sense remei a costa de la dubtosa reconversió de la històrica dàrsena
interior de València en una mena de centre comercial per a rics. Els
plans d’urbanització del Consorci Portuari de la Copa de l’Amèrica són
depredadors amb una façana històrica. Les primeres víctimes són els
pescadors de litoral.
Quan preguntem al pescador Serrano, en el remot moll Sud, quina és la situació de l’escassa flota de litoral que encara pesca en el golf de València, contesta: “N’hi ha per a penjar-se”. Uns altres incideixen en el pessimisme: “Passarem fam”. De l’estiu ençà que hi ha un degoteig d’abandonaments, i on al començament dels anys 70 pescaven més de 40 embarcacions de calat distint, en els arts del tresmall i l’arrossegament, ara només atraquen en l’embarcador (no se’n pot dir port) unes 20 naus exhaustes que no arriben ni a amortitzar les captures.
L’armador Salvador Cavaller, portaveu de la Confraria, recorda que el Consorci “ens va fer fora amb indemnitzacions mínimes i amb un munt de promeses que no han complit”, i conclou rotund: “L’ampliació del port ens ha fet pols”.
“Des de fa temps que rebem pressions perquè ens n’anem. Des de la Copa de l’Amèrica que molestem molt. Volen fer fora les embarcacions d’ací per disposar de terreny i fer un club nou per a rics. Ens volen allunyar cap a Pinedo”, diu el treballador Jesús enmig del tràfec de l’arribada de vaixells de les quatre de la vesprada, amb el brogit de la venda de peix en la veïna i diminuta llotja.
La flotilla del Grau, composta per embarcacions amb noms romàntics i curiosos, La Silvana del Mar, La Nati, La Noelia, El Caiman Primero…, i que segueix una tradició de pares a fills, no ha alçat el cap des que els van desallotjar del seu lloc natural per construir un monument al balafiament: el Veles e Vents. Lloc ara buit i mascaró de proa de la destrucció de la façana portuària valenciana que, encaixonada entre els excessius contenidors de polietilé per a les competicions, ha arraconat la flota pesquera en el moll de Ponent, gairebé tocant Natzaret.
I malgrat tot, cada vesprada de la setmana nombrosos compradors es concentren en aqueix embarcador remot al costat dels últims magatzems modernistes, impagable arquitectura industrial portuària, per comprar un quilo de lluç a sis euros en compte de pagar-ne 16 en una pescateria de la ciutat. Els vaixells han eixit a les quatre de la matinada per pescar en les dues modalitats tradicionals: el tresmall, conegut com a “art menor”, xarxes fixes amb boies que es recullen l’endemà, i l’arrossegament, pesca ancestral que explica el seu propi nom.
El pescador Serrano qualifica la situació de “crítica”. “Ens ofeguen amb el gasoil, hi ha menys pesca i la que s’agafa no es paga. Hem de fer més milles nàutiques per buscar peix i això comporta més despeses. També ens mata la importació de peix”.
Armadors i pescadors es queixen de la pressió de les autoritats sobre
un sector en caiguda lliure. “Vénen els del Seprona per mar, i després
els de la Conselleria en terra, a controlar les captures. Si el polp no
pesa el quilo reglamentari el tiren a la mar. Moltes vegades és una
deixalla inútil. Hauria d’haver-hi més flexibilitat”, argumenten.
Els pescadors estan que trinen perquè fins i tot els han volgut llevar, sense èxit, el llegendari “ranxo”. Les captures no comercials que es reparteixen després de pescar i la resta les venen a preus molt baixos abans de la subhasta comercial. “Ha sigut una batalla. El ranxo ens dóna vida; és el que et fa guanyar bé el pa, sense aqueix complement el sou no quadraria”, diuen els pescadors joves dalt de la coberta d’una embarcació de 15 metres d’eslora. Només hi ha un vaixell de 24 metres, els altres són menuts, entre 15 i 20 m.
Moll, gamba, cigala, sépia, polp —ara és l’època— i fins i tot llagosta són algunes de les captures habituals de la nostra flota pesquera. Lluny queda el temps en què la flota del Grau se n’anava al banc de l’Atlàntic a estar-se setmanes en alta mar.
“A pescar lluç, només, hi anaven set o huit vaixells i ens estàvem tot l’any. Això ha passat a la història. Ara quedem quatre gats i tots malhumorats”, assenyala el pescador amb nostàlgic sarcasme.
Estudiosos del Cabanyal, com l’escriptor Marqués Leiva, mostren a qui vulga veure les velles fotos en sépia d’un univers de pescadors ja desaparegut: barques enormes que es construïen en les petites drassanes de la platja; fotos d’un port molt actiu. Però on abans hi havia un tràfec que alimentava la vida i les economies de la gent dels poblats marítims ara hi ha una desfilada de iots i creuers molt vip. El port nou amb els gratacels de contenidors se situa més al sud, fins al caient del nou llit.
En l’actualitat aquesta raquítica activitat pesquera del port manté seixanta persones, aproximadament, però si les coses continuen d’aquesta manera no podrà mantenir ningú. Aqueixa humil llotja del peix del Grau serà història quan es convertisca en un port esportiu.
Quan preguntem al pescador Serrano, en el remot moll Sud, quina és la situació de l’escassa flota de litoral que encara pesca en el golf de València, contesta: “N’hi ha per a penjar-se”. Uns altres incideixen en el pessimisme: “Passarem fam”. De l’estiu ençà que hi ha un degoteig d’abandonaments, i on al començament dels anys 70 pescaven més de 40 embarcacions de calat distint, en els arts del tresmall i l’arrossegament, ara només atraquen en l’embarcador (no se’n pot dir port) unes 20 naus exhaustes que no arriben ni a amortitzar les captures.
L’armador Salvador Cavaller, portaveu de la Confraria, recorda que el Consorci “ens va fer fora amb indemnitzacions mínimes i amb un munt de promeses que no han complit”, i conclou rotund: “L’ampliació del port ens ha fet pols”.
“Des de fa temps que rebem pressions perquè ens n’anem. Des de la Copa de l’Amèrica que molestem molt. Volen fer fora les embarcacions d’ací per disposar de terreny i fer un club nou per a rics. Ens volen allunyar cap a Pinedo”, diu el treballador Jesús enmig del tràfec de l’arribada de vaixells de les quatre de la vesprada, amb el brogit de la venda de peix en la veïna i diminuta llotja.
La flotilla del Grau, composta per embarcacions amb noms romàntics i curiosos, La Silvana del Mar, La Nati, La Noelia, El Caiman Primero…, i que segueix una tradició de pares a fills, no ha alçat el cap des que els van desallotjar del seu lloc natural per construir un monument al balafiament: el Veles e Vents. Lloc ara buit i mascaró de proa de la destrucció de la façana portuària valenciana que, encaixonada entre els excessius contenidors de polietilé per a les competicions, ha arraconat la flota pesquera en el moll de Ponent, gairebé tocant Natzaret.
I malgrat tot, cada vesprada de la setmana nombrosos compradors es concentren en aqueix embarcador remot al costat dels últims magatzems modernistes, impagable arquitectura industrial portuària, per comprar un quilo de lluç a sis euros en compte de pagar-ne 16 en una pescateria de la ciutat. Els vaixells han eixit a les quatre de la matinada per pescar en les dues modalitats tradicionals: el tresmall, conegut com a “art menor”, xarxes fixes amb boies que es recullen l’endemà, i l’arrossegament, pesca ancestral que explica el seu propi nom.
El pescador Serrano qualifica la situació de “crítica”. “Ens ofeguen amb el gasoil, hi ha menys pesca i la que s’agafa no es paga. Hem de fer més milles nàutiques per buscar peix i això comporta més despeses. També ens mata la importació de peix”.
Les captures no comercials que es
reparteixen després de pescar i la resta les venen a preus molt baixos
abans de la subhasta comercial.
Jesús Císcar
Els pescadors estan que trinen perquè fins i tot els han volgut llevar, sense èxit, el llegendari “ranxo”. Les captures no comercials que es reparteixen després de pescar i la resta les venen a preus molt baixos abans de la subhasta comercial. “Ha sigut una batalla. El ranxo ens dóna vida; és el que et fa guanyar bé el pa, sense aqueix complement el sou no quadraria”, diuen els pescadors joves dalt de la coberta d’una embarcació de 15 metres d’eslora. Només hi ha un vaixell de 24 metres, els altres són menuts, entre 15 i 20 m.
Moll, gamba, cigala, sépia, polp —ara és l’època— i fins i tot llagosta són algunes de les captures habituals de la nostra flota pesquera. Lluny queda el temps en què la flota del Grau se n’anava al banc de l’Atlàntic a estar-se setmanes en alta mar.
“A pescar lluç, només, hi anaven set o huit vaixells i ens estàvem tot l’any. Això ha passat a la història. Ara quedem quatre gats i tots malhumorats”, assenyala el pescador amb nostàlgic sarcasme.
Estudiosos del Cabanyal, com l’escriptor Marqués Leiva, mostren a qui vulga veure les velles fotos en sépia d’un univers de pescadors ja desaparegut: barques enormes que es construïen en les petites drassanes de la platja; fotos d’un port molt actiu. Però on abans hi havia un tràfec que alimentava la vida i les economies de la gent dels poblats marítims ara hi ha una desfilada de iots i creuers molt vip. El port nou amb els gratacels de contenidors se situa més al sud, fins al caient del nou llit.
En l’actualitat aquesta raquítica activitat pesquera del port manté seixanta persones, aproximadament, però si les coses continuen d’aquesta manera no podrà mantenir ningú. Aqueixa humil llotja del peix del Grau serà història quan es convertisca en un port esportiu.
El peix ja no està en el seu lloc habitual
A. M.
Ni
Jaume I, monarca que va idear la primera ubicació del port —la Vila
Nova del Grau— tan bon punt va ocupar la ciutat, ni la Societat
Econòmica d’Amics del País, que va demanar al rei Borbó Alfons XIII al
començament del segle passat un port modern per a València, podien
sospitar que les mateixes autoritats impulsarien la desvirtuació d’un
lloc ancestral per habilitar espai per a cotxes de curses i velers
milionaris.
La
cessió de la dàrsena interior a l’Ajuntament no ha servit per a fer-la
més còmoda als ciutadans. Al contrari, els contenidors de la Fórmula I i
la Copa de l’Amèrica impedeixen la passejada continuada pel moll. Ja no
s’hi veuen pesquers, ni escalons que baixen a l’aigua. Tan sols
megaiots i creuers que furten la vista de l’horitzó marí.
Amb
l’excusa dels “esdeveniments”, no solament s’ha anul·lat l’entrada
natural dels pesquers traslladant-ne la llotja per a construir Veles e
Vents, sinó que s’ha agredit l’arquitectura industrial modernista dels
magatzems.
El cronista Joaquim Díez assenyala en el seu llibre Crónicas del Marítim:
“En el tinglado 2 se ha producido una especie de asesinato con la
elevación de uno de los módulos de la America’s Cup, totalmente pegado a
él, a una distancia menor de dos metros que sin duda nos priva de su
visión, no sólo panorámica sino cercana”.
D’altra
banda, el portaveu de la Confraria, Salvador Cavaller, que és pescador
des que tenia 14 anys, recorda els danys col·laterals i perversos de la
remodelació del port: “En construir tan endins van transformar les
marees i el peix ja no està en el seu lloc habitual. Van destrossar les
roques naturals, que era un ecosistema per a la pesca; a més la mar
regolfa i no solament has d’anar a pescar més lluny, sinó que també et
veus negre per poder eixir a pescar”.
Els
últims pescadors de litoral no es fan il·lusions sobre el futur;
Cavaller, pessimista, diu: “Cap pescador no vol que el fill ho siga;
així doncs, sense joves la pesca es mor. I si no hi ha mariners no hi ha
flota. Ara demanen que un simple mariner faça un any d’estudis per a
poder treballar. És ridícul. El pescador no té estudis, perquè si en
tinguera no es dedicaria a pescar”.
I encara diuem que el peix va car...
ResponderEliminar